la bruja condado de barcelona


CONTE DE NADAL: “LA BRUIXA COMTAT DE BARCELONA”

Com sempre en Nadal, l'anciana Ampar, es desplaçava fins a Santander des de Valéncia per a
passar les festes en la seua filla i en la seua chicoteta neta Ana. Enguany, despuix del sopar i de
la celebració de la Nit de Nadal, la seua neta li digué.
- Conta'm un conte yaya...
- Clar carinyo, pero anem al llit i te dorms que és molt tart ya.
- Un de princeses i prínceps i regnes enchisats yaya...
- Sí carinyo meu, un que te va a enchisar... Havia una vegada, en eixe mateix lloc a on
naixquérem ta mare i yo, que existia un regne ple de flors dels tarongers. A on les seues gents
vivien felices en els seus camps de tarongers i arròs.
- ¿Pero era un regne en princeses i prínceps yaya?
Preguntà la chicoteta de sis anys des del seu llit, ansiosa per saber més.
- Sí carinyo. En princeses, en prínceps, en cavallers, en llinage, en idioma, en lleis i en
moneda pròpia. Tot un regne admirat pel món sancer al que li dien Valéncia.
- ¿Valéncia yaya...?
- Sí. Valéncia carinyo. Pero dorm-te, no m'interrompes i voràs cóm entens millor este bonico
conte de la teua història carinyet.
- Com te dia preciosa, era un regne que lo tenia tot. La benedicció de reis i de conquistadors.
En uns habitants, els valencians, que eren tota una chala de festa i alegria. Pareixia que aquell
regne fora el paraís terrenal creat pel mateix Deu.
- ¿Pero havien prínceps i princeses yaya?
- Sí carinyo. Havien prínceps, princeses i reis. Lo que no havia eren sabatetes de cristal,
perque lo que allí calçaven eren espardenyes de careta per al treball.
- No havien sabatetes de cristal yaya. Pero... ¿si haurien pomes enverinades veritat?
- No carinyo. Tampoc havien pomes enverinades. Lo que sí havia era una bruixa a la que li
dien Comtat de Barcelona.
- ¿Una bruixa mala que es menjava a la gent yaya...?
- Sí, carinyo. Molt mala i traïcionera. Pero esta bruixa no es menjava a la gent, es menjava
l'història que pertanyia ad eixa gent, el seu idioma i les seues tradicions. Convertint-los en els
seus adeptes, en uns esclaus buits de passat i de futur.
- I, ¿cóm ho fea yaya...? ¿Tenia màgia eixa bruixa?
- No carinyet no, no tenia màgia. Lo que tenia era molt mala fe i molt d'odi en les seues
entranyes, i a pur d'enganys i mentires es volia apropiar de tot. De l'idioma, de la seua història
i del territori dels valencians.
- I, ¿per qué ho fea yaya...? ¿Per qué es menjava la seua història i no se'ls menjava ad ells?
- És una llarga història que ve encara de molt més llunt volgudeta meua. Si em promets que
te dorms te la conte. ¿Val?
- Sí yaya... t'ho promet.
Digué la chiqueta apretant els ulls interessada pel atípic conte d'eixa bruixa que sa yaya li
proponia.
- Voràs... Este maravellós lloc lo conquistà un rei als moros, al que li dien Jaume I, i
s'enamorà tant d'aquell lloc, que li donà Furs propis, el llinage d'un gran regne i bandera oficial
per dret de conquista, a la que nomenà Senyera Valenciana. Això enfadà molt a la bruixa
Comtat de Barcelona, perque ad ella el rei la deixà relegada a un simple comtat, sense lleis
pròpies, ni galons, ni bandera, ni res de res. Pero la bruixa Comtat de Barcelona jurà venjarse...
El temps passà en este enchisador regne i alguns dels seus habitants es convertiren en
autèntics genis en infinitat d'activitats, naixent allí bons músics, excelents pintors i sobre tot,
mestres en la llengua i en l'escritura. No en va, eixe regne tingué un Sigle d'Or de la seua
llengua escrita, que no a soles fon envejat per la bruixa, sino pel món sancer conegut...
Els valencians vivien feliços en el regne omplint-lo de tradicions, festejos i alegria, que seguia
enfurint l'enveja i les ganes de venjança de la bruixa... Un bon dia, passats molts anys, la bruixa
traçà un pla, i li digué al Regne de Valéncia que li ajudara a preservar la seua milenària llengua
en els coleges, inclús en recolzament econòmic i pedagògic. Pero res d'això era cert, lo que la
bruixa pretenia era enganyar-los i ensenyar el seu propi idioma, per a que al poc de temps els
chiquets s'oblidaren de l'idioma autòcton del Regne de Valéncia, i a soles saberen parlar el del
Comtat de la bruixa.
Era com l'enchisament que els feu el Flautiste d'Hamelin als chiquets, tocant la flauta, pero
esta bruixa els captava en l'engany de l'idioma.
- ¿Com la poma de la bruixa Blancaneus...?
- ¡Ha, ha, ha, ha, ha! Sí carinyo. Com la poma enverinada de la bruixa de Blancaneus. Perque
lo que la bruixa Comtat de Barcelona oferia al Regne de Valéncia, era tot enverinat i malvat.
- I un príncep vingué d'un país lluntà, besà al Regne de Valéncia i lo salvà... ¿A que sí yaya?
- Sí carinyo. Un bon dia aparegué un príncep i salvà als chiquets del regne de la bruixa
malvada. Pero no vingué de cap país lluntà, fon l'amor que li tenien els habitants al seu Regne
de Valéncia, lo que per art de màgia feu que es convertira en príncep blau la bandera del
regne. Eixa bandera Senyera en el blau coronat, que el rei Jaume I El Conquistador li entregà
com un guardó d'amor i llinage ad eixe lloc.
- Ohhhh qué bonico yaya. ¿Cóm la carabassa es feu carrossa en el conte de Cendrosa...?
- Sí Carinyo, com la màgia del conte de Cendrosa al convertir la carabassa en carrossa. Quan
tots els habitants juntaren l'amor que li tenia al seu regne, passà una cosa molt pareguda ad
eixe fum que eixia de la llàntia d'Aladí, pero en este cas no es convertí en un geni, sino que fon
la seua Senyera Valenciana la que es convertí en un ben plantat príncep. Un príncep que, en la
seua noblea i la seua honesta veritat de l'història d'aquell regne, s'enfrontà a la bruixa Comtat
de Barcelona.
En aquell precís moment, des de la porta de l'habitació, Vicenta, filla de la yaya i mare d'Ana,
afegí emocionada...
- Mare, és el mateix conte que em contaves a mi de chicoteta. És enchisador escoltar com
s'ho contes ara a Ana.
- Sí filla meua. És el mateix conte de sempre, la mateixa humiliació de sempre pel miserable
catalanisme que soportem en Valéncia.
- Pero... ¿Encara que esteu aixina en Valéncia mare? Lluitant en el catalanisme.
- ¿Si estem aixina dius filla meua...? Estem molt pijor ara que quan yo te contava a tu este
conte fa trenta anys.
- ¿No haveu fet res els valencians des de llavors mare? I, ¿encara vos esteu deixant
avassallar per ells?
La yaya baixà el cap abans de contestar.
- No. La veritat és que no hem fet res de res filla. A soles criticar-mos els uns als atres, pero
sense prendre partit per lo que verdaderament mos importa, les nostres arraïls i el nostre
idioma com a valencians.
Durant alguns minuts, el silenci es podia tallar en l'ambient. Fins a que la chicoteta Ana, en
eixa normalitat i desenfadament que tenen els chiquets, digué des del seu llit.
- No vos preocupeu. Eixa bandera que es convertix en príncep, matarà a la bruixa mala i
salvarà al Regne de Valéncia. ¿Veritat yaya...?
- Sí carinyo. La Senyera convertida en príncep blau, vindrà. Pero no matarà a la bruixa
perque és bo i noble este príncep i incapaç de matar a ningú, volgudeta meua. Li parlarà en la
veritat de l'història a la bruixa Comtat de Barcelona i la deixarà convertida en un sapo per
sempre, pels sigles dels sigles.
Digué la yaya abraçant a sa neta en els ulls humits de llàgrimes, en eixe amor que a soles les
yayes generen pels seus nets. Mentrimentres, Vicenta, ficava la mà en el muscle de sa mare
sabent el carinyo que sempre l'inculcà de la seua terra valenciana i que ara fea en sa filla.
Els contes realment no els inventà ningú, provablement són sensacions que foren creades
per a donar unes determinades ensenyances d'alguna cosa en particular, a persones que mos
importen. Són aixina part de lo popular que es va transmetent de generació en generació en
Valéncia.
¿Quí no recorda un conte en la seua infantea sent valencià...?
D'una atra banda, possiblement, els contes foren creats en alguna cosa més que una idea
didàctica, tal volta per a donar-mos esperança a tots en els seus finals feliços en les seues
històries. Perque al cap i a la fi, tots els contes acaben en el famós: “conte contat, conte
acabat”. Esperem que este conte de la bruixa mala del Comtat de Barcelona, tinga un final feliç
per als valencians i el conte termine aixina: “i foren feliços i menjaren paella”, oblidant-se per a
sempre del catalanisme en este regne valencià sobirà.
NO OBLIDEM JAMAI LES NOSTRES ARRAÏLS, NI DE COMPARTIR EIXA GRANDEA DE SENTIR-SE
VALENCIÀ EN ELS NOSTRES FILLS I NETS. ÉS EL GRAN TESOR DE LA NOSTRA HISTÒRIA LO QUE
ELS REGALEM. UN PATRIMONI ÚNIC QUE MOSATROS HEM HERETAT I QUE NO ES DEUEN
PERDRE LES GENERACIONS QUE MOS SUCCEÏXQUEN. BON NADAL A TOTS.


Pasqual Maeso.

 

 

Mantenida por eMain